Bon dia piratilles!
Sembla que aquesta història està a punt d'acabar, però encara falta un tros de medalló i tornar a casa. Com us ho fareu?
Aquí us deixo com veu enganyar al rei Mides amb les geodes falses i una última missió molt important que de ben segur sabreu solucionar amb la vostra empatia i saviesa.
Demà encara que sigui festa us deixarem el final de la història i una sorpresa pirata.
ENDAVANT!
Mentre durava la travessia van posar-se tots
i totes a fer geodes falses com bojos, quantes més tinguessin millor resultaria el pla.
-Crec que ja en tenim suficients-Va dir l'Érika
mirant al seu voltant.
-Sí, provem doncs si el rei ens dona el fragment
de medalló?-Va preguntar la Natalia.
En arribar a l'illa vam veure el castell més
meravellós que mai no havien vist, tot era daurat. No, més aviat tot era
d’or! Alguns arbres i flors eren d’or, inclús l’aigua que
brollava d’una font també ho era. Una figura tota vestida de daurat va
aparèixer al nostre davant protegida per la seva guàrdia imponent: el rei Mides.
-Bon dia estrangers, què veniu a fer al meu
regne?
-Ja no te’n recordes d’un amic?- Va preguntar
en Barbossa adelantant-se.
-Barbossa! Ets tu? No pensava que tornaria a
veure’t.- Va dir el rei amb desconfiança, no semblaven gaire amics.
-Ni jo, vell amic, ni jo- Va dir en Barbossa
amb la boca petita i amb desgana.
-I què pensaves deixar-me sempre a dins del
medalló?-Va enfrontar-se el Jack al Barbossa.
-Ja t’he explicat que pensava que el malefici
no era de veritat! Jack, seria bo que comencessis a perdonar-me.-Va
contestar-li el capità amb humilitat.
-Ho faré quan tots estiguem a caseta ben
tranquil.lets.- Contestà el Jack.
-Bé, rei Mides. Necessito que em tornis el
fragment de medalló.-Va demanar el capità Barbossa mirant al rei.
-Capità, capità, capità... –Digué el rei
Midas somrient amb malícia- Tenim un problema. Ja saps que m’encanten les coses
d’or i joies i aquest medalló és d’or. Com comprendràs tot i el que saps que em
va passar per la meva avarícia, no he canviat tant, i encara tinc deliri per
les coses brillants.
-Sí, ja ens ho havíem pensat. Així que t’hem
portat un petit obsequi que esperem que t’agradi i et faci comprendre que
necessitem el fragment del medalló.-Va dir en Jack.
-A veure ensenya’m que m’has portat.-Mirà el
rei amb ànsia.
L’Ángel li va ensenyar dues de les joies que
havien fet. El nen es va posar de tal forma que el Sol incidís en els cristalls
falsos fets de la sal tintada i aquests van lluir com si fossin els diamants
més grans i bonics que mai s’havien vist.
El rei Mides va quedar meravellat amb la
brillantor, i els ulls se li van obrir al màxim deixant veure una gran cobdícia.
Estava perdut, ja el tenien on volien!
-Dona’ns el fragment de medalló i aquestes
joies seran teves- Va dir-li la Marina amb seguretat.
- D’on les heu tret? Teniu més? Doneu-me
totes les que tingueu o no hi haurà fragment!- Va cridar el rei.
- Primer: el fragment de medalló! No confiem
en tu- Va afirmar l'Ana María.
-Massa intel.ligents per a mi aquests nens i
nenes- Va pensar el rei.-Està bé: a la una, a les dues...
Zas! El rei va allargar la mà i ells
també.
Ràpidament el Manel va agafar el medalló de
la mà del rei. El rei en la seva avarícia va fer ajupir a tota la seva guàrdia
i ell mateix per agafar molt ràpidament les meravelloses joies que els nens i
nenes havien deixat a terra. Així que, quan va aixecar el cap, “els piratilles”
havien marxat cap al vaixell cames ajudeu-me!
Un dels soldats de la guàrdia es va acostar
al rei que mirava sorprès i descol·locat la gran i ràpida fugida.
-Majestat! Mireu què m’ha passat: amb la suor
de la meva mà el color de la joia s’ha perdut i en llepar-me el dit...
-Té gust de sal!! – Va dir el rei enfurismat
treient-se un dit de la boca-Barbossa!Jaaack! Marrecs! Això no quedarà així!
Ningú riu del rei Mides i marxa indemne! Us atraparé en algun moment, no ho
dubteu. Quan menys ho espereu, allà sortiré jo i ajustarem els comptes.- Va cridar
picant de peus a terra encès d’ira.
Mentrestant el gran grup pujaven a la borda
del vaixell i posaven rumb a la recerca de l’últim dels medallons que com
acabava d’averiguar el Barbossa, era a l’illa d’Aracne.
-Odio les aranyes, no m’agraden.- Va comentar
la Sofia.
-Aquesta és especial. És simpàtica, encara
que un xic vanitosa. Té un conflicte bestial amb Atenea. No es així Barbossa?-
Va explicar el Jack mirant-se al capità que afirmava amb el cap.
-Atenea?- Va preguntar sorprés en Xavi.
-Sí,la deessa grega- Contestà en Jack.
Van arribar a l’illa i certament era molt
curiosa. Era bonica però la seva bellesa estava eclipsada pel que semblaven
teles d’aranya que envoltaven tota l'illa. Un lament profund s’escoltava a la
llunyania.
-Què és això que se sent?-Digué l'Izan
demanant silenci amb el dit.
-És el desconsol d’Aracne.-Va contestar en
Barbossa amb tristor.-Anem cap allà.
Van arribar a un lloc del bosc envoltat de teranyines.
Aquestes les havien d’anar apartant per poder passar. I allà, enmig d'un clar,
una preciosa i enorme figura amb potes d’aranya i tors de dona plorava sense
consol.
-Aracne- Va dir el Barbossa aproximant-se a
ella.
-Sí! Qui és qui sap el meu nom?- Va dir
l’Aracne sense deixar de plorar. -Ets tu Barbossa.- El va reconèixer- Has
vingut a ajudar-me tal i com vam quedar?- Va preguntar amb impaciència- Jo et
guardava el medalló i tu m’ajudaves amb Atenea.-Va recordar-li.
-Sí, Aracne. He portat ajuda. Són persones
amb moltes qualitats i una d’elles és poder solucionar conflictes.-Va afirmar
en Barbossa mirant-nos a la cara- Confia en nosaltres i després em donaràs el
medalló, oi bonica?-Va dir el capità com si es dirigís a una nena petita.
-Sí, però primer m’ajudeu!-Digué l'Aracne
desconfiant.
Aneu a la prova número 4 i llegiu amb atenció el mite d'Aracne i Atenea.
Aneu a la prova número 4 i llegiu amb atenció el mite d'Aracne i Atenea.
